Una de les primeres qüestions (si no la primera) que se’ns planteja quan estem decidits a posar en funcionament una col·lecció o repositori digital fa referència a quins són els criteris que utilitzarem per catalogar i descriure els recursos. Tan bon punt comencem a reflexionar sobre quina és la millor manera, comencen a sorgir les primeres necessitats bàsiques, lligades intrínsecament amb la manera de catalogar les dades: en la mesura del possible, ha de seguir un estàndar que ens asseguri la interoperabilitat i la correcta importació/exportació de les dades amb altres sistemes.


Actualment, existeixen gran quantitat de protocols estàndards de comunicació que permeten l’intercanvi d’informació entre institucions (biblioteques, museus, institucions d’arxivística, universitats, etc.). Dins del camp bibliotecari, trobem exemples d’estàndards de representació i descripció de la informació (MARC21, UNIMARC, etc.) i protocols de comunicació pel seu intercanvi (per exemple, Z39.50). En aquests casos, l’intercanvi d’informació està orientat en gran mesura a facilitar, al bibliotecari o arxiver, la tasca de catalogació. Ara bé, aquests models orientats a la catalogació de recursos bibliogràfics (tradicionalment en suport paper) no s’ajusten del tot amb les necessitats d’altres tipus, especialment pel que fa a recursos digitals.

Què són les metadades?

Les metadades es defineixen habitualment com “dades que descriuen altres dades” o “qualsevol informació associada a un recurs que el descriu de manera particular”. Des del punt de vista d’un repositori, podem definir les metadades com “informació estructurada sobre un recurs  d’informació independentment del seu tipus o format”. En aquest sentit, les tradicionals fitxes utilitzades en àmbit bibliogràfic per catalogar cada recurs (monografies, publicacions, etc.) podrien ser considerades com a metadades. Ara bé, degut a la seva orientació eminentment digital, el terme “metadades” s’utilitza sobretot en referència a informació descriptiva de recursos del web.

Hi ha tres tipus de metadades per a la descripció i indexació de recursos digitals:

• Metadades descriptives: conté informació respecte el contingut del recurs digital, així com la informació utilitzada per a la seva indexació, descoberta i identificació. Exemples: nom del recurs, autor, resum, llocs geogràfics, períodes temporals…

• Metadades estructurals: informació utilitzada per visualitzar i manipular el recurs, així com informació relativa a l’estructura interna del recurs. Les divisions estructurals d’un recurs (els capítols d’un llibre, per exemple) o les relacions jeràrquiques del recurs (entrades individuals d’un diari personal) són exemples d’aquest tipus de metadades.

• Metadades administratives: comprenen la informació necessària per a la gestió i   preservació d’un recurs, incloent­hi dades relatives a l’accés, visualització i drets d’autor. També inclou altra informació relacionada amb el procés de digitalització del recurs, com el programari utilitzat, la resolució d’escaneig, les dimensions en píxels, etc.

• Metadades tècniques: són específiques de cada tipus de recurs (audio, video, etc.) i contenen informació sobre les qualitats tècniques del recurs digital. En el cas de recursos de tipus audio: freqüència de mostreig, número de canal, profunditat de bits, etc.

Les bones pràctiques en la creació de registres de metadades implica l’estandarització dels recursos del fons, amb les següents implicacions:

•     facilita la cerca en línia i la precisió en els resultats
•     facilita la descoberta de nous recursos dins del fons
•     millora la qualitat del fons
•     facilita la interoperabilitat amb d’altres institucions

Què és el Dublin Core?

L’estàndar de Metadades Dublin Core (DCM) consisteix en un conjunt de quinze elements de metadades que permeten descriure tot tipus de recursos. La semàntica d’aquests elements s’establí gràcies al consens de gran quantitat de professionals de múltiples disciplines (biblioteques, museus, publicacions, arxius històrics, educació, etc.).  La implementació de Dublin Core assegura que els recursos del repositori continguin la mínima informació indispensable  per a garantir la interoperabilitat del repositori, tenint en compte tant la transmissió de dades entre institucions heterogènies com el bolcat i migració d’informació entre sistemes informàtics diferents. Dublin Core està descrit en les normes ANSI/NISO Z39.85-2001 i ISO 15836-2003

Precisament per l’acompliment dels objectius pels quals va ser dissenyat, Dublin Core només defineix aquests quinze elements bàsics, imprescindibles per a la interoperabilitat amb  altres sistemes. Això significa que nosaltres haurem d’afegir descriptors (elements de metadades) addicionals, que en molts casos seran específics de la tipologia dels recursos a catalogar. Això garanteix una extensibilitat del sistema d’una manera coherent, sense comprometre’n la compatibilitat.

Mitjançant el protocol OAI­PMH, les metadades associades als registres de qualsevol repositori (sigui institucional, acadèmic, digital, col∙leccions, etc.) que implementin el model Dublin Core, poden ser recuperats i indexats per qualsevol altra institució (servidors de harvesting): aquesta interoperabilitat permet donar a conéixer la informació del repositori més enllà de les pròpies fronteres, a nivell global.